La darrera entrada del 2018 la vaig dedicar a un
personatge de relativa renomada però totalment fictici, Pere Julià. M'ha
semblat, doncs, que era apropiat iniciar l'any amb qui podria considerar-se el
seu alter ego, i ell sí real, el darrer dels cònsols de catalans a
Constantinoble durant el domini bizantí, Joan de la Via. De la seva existència
no en tenim dubtes, gràcies a un ampli i variat registre documental, però no
deixar de ser un personatge també envoltat d'ombres i indefinicions com, per
començar, el de la identificació de les seves arrels familiars precises. Els
documents que certifiquen la seva elecció «in consulem Cathalanorum tam
mercatorem et patronorum lignorum et marineriorum quam omnium aliorum de
regnis, terris et insulis ac dominacione serenissimi domini nostri regis
Aragonum ad dictam civitatem Constantinopolis et eius territorium et districtum
navigancium, euncium et declinancium ac ibidem residencium seu moram trahencium
tam in terra quam in maribus dicte civitatis Constantinopolis et omnium eorum
mercium, bonorum et rerum» assenyalen que era «mercader natural de la ciutat de Gerona», tot i que
aleshores ja residia a Barcelona[1].
Ell mateix ens proporciona alguna dada més sobre la seva família. Així, ens
indica que tenia un germà, Eimeric de la Via[2],
que, gràcies a una carta del dit Eimeric mateix, sabem que es trobava a
Perpinyà l’octubre de 1450[3].
Si tenim en compte que aquell any se celebraven corts a la vila rossellonesa,
això podria fer pensar que es tractava del gironí Eimeric de la Via, doctor en
lleis, que va fer de jutge ordinari i de secretari de la Diputació del General[4].
Tanmateix, la seva presència a Perpinyà podia haver estat motivada simplement
per les queixes del seu germà a propòsit dels problemes que trobava per exercir
el seu càrrec consular a Constantinoble i mirar de recórrer als oficials reials
per tractar de solucionar l’afer, sense que hagués de ser, forçosament, un
funcionari o persona participant en les Corts. Si això fos així, podria
tractar-se de l’Eimeric de la Via, mercader ciutadà de Barcelona, que hom veu
actiu a la primera meitat del segle XV i que, per exemple, el 7 de novembre
d’aquell any 1450 va ser designat pels consellers barcelonins per formar part
de la comissió d’experts ja existent que estudiava les mesures monetàries a
prendre a propòsit dels croats i els florins[5].
 |
| Còpia de l'empremta del segell consular de Constantinoble |
La dels de la Via fou una important nissaga
que va ocupar nombroses responsabilitats administratives i de govern a Girona
durant els segles XIV i XV. Donà, fins i tot, lletraferits com Francesc de la
Via, poeta de mitjans segle XV[6].
En una estratègia comuna a moltes famílies, alguns membres es van instal·lar en
altres ciutats, com Barcelona, on van poder gaudir d'un relatiu èxit social i
econòmic. Seria el cas, per exemple, d'un altre Francesc de la Via, per ara, el més
antic documentat, a la ciutat comtal, ja a les darreries del segle XIV[7].
El de Joan de la Via seria un cas similar, car sabem que era originari de
Girona, amb tot, desconeixem per ara si va poder tenir cap relació de parentiu
amb l’esmentat Francesc -que el podria haver impulsat a desplaçar-se a
Barcelona?-, ni quina relació va tenir amb els altres membres gironins de la
família de la Via coneguts fins ara.
De la seva etapa barcelonina n'estem millor informats.
El trobem actiu com a mínim desde mitjans de la dècada dels anys trenta. El 29
de gener de 1434 el Batlle General de Catalunya atorgava una llicència a Joan
de la Via perquè pogués carregar quinze bacons, dos quintars de cigrons, trenta
forcs d’alls i dotze barrils de sardina per al proveïment de la nau de Joan Pujada[8].
Aquell mateix any apareix com a patró d’un balener que tenia previst fer la
travessa al Llevant[9].
El 1437 Joan de la Via i Antoni Pujades, mercaders patrons de dues naus, van
dipositar en la cort del lloctinent del Batlle General de Catalunya 120 lliures
en concepte del quint pertanyent al rei per la presa que ambdós patrons havien
fet d’una nau de genovesos en el port de Rodes[10].
El 2 de desembre de 1439 es trobava a Bruges, on girava al mercader florentí
ciutadà de Barcelona Lottieri Neroni una lletra de recanvi per valor de 160
escuts d’una altra lletra de canvi emesa a Barcelona[11].
I també sabem que el setembre de 1443 s’estava preparant per salpar o estava de
camí d’Agrigento, amb Nicolau Salvador, per carregar forment i portar-lo de
retorn a Barcelona[12].
Bé que la documentació el qualifica sovint de
mercader, sembla clar que durant força temps l’activitat de Joan de la Via es
va concentrar en la patronia d’embarcacions, especialment de la Santa Maria,
un balener d’un timó i una coberta. No ens ha d'estranyar. Era una estratègia
força típica entre nombrosos mercaders barcelonins o instal·lats a Barcelona
que, lluny del sedentarisme, exerciren la patronia d’embarcacions i no
defugiren els viatges, i no exclusivament durant l'estadi inicial de la seva
carrera professional. En relació a la patronia de la Santa Maria Joan
hauria succeït al mercader Antoni Roig. El 14 d’agost de 1433 Joan de la Via ja
hauria reconegut al dit Antoni la propietat d’una part de l’embarcació i els
seus drets, cosa que significa que probablement el canvi de patronia hauria
estat recent, potser aquell mateix dia[13].
Amb tot, Roig mantindria encara drets de propietat sobre l'embarcació i
acabaria sorgint desacord entre tots que acabaria en litigi. Potser un primer
indici ens el proporcionaria una procuració del 4 de novembre de 1434 que fan
Joana, vídua de Berenguer Bonell, Antoni Roig, Genís Sala, escrivà del balener
patronat per Joan, i Antoni Figueres, sastre, tots ciutadans de Barcelona, en
la persona de Joan Seguí, jurisperit de Barcelona, per tal que reclamés a Joan
de la Via els guanys obtinguts amb l’embarcació i passés comptes amb ell[14].
El que sabem del cert és que el conflicte havia esclatat abans del 3 de març de
1435, quan Antoni Roig va fer procuració en el patró de nau de Palamós Galceran
Garriga per tal que comparegués davant dels cònsols de la llotja de Tortosa o
qualsevol altre oficial de la dita ciutat, i els presentés una carta de la cort
dels cònsols de la mar de Barcelona dirigida als seus homònims tortosins així
com qualsevol document emanat del procés que estava en marxa sota examen dels
cònsols de la mar de Barcelona en la causa que enfrontava Roig i Joan de la Via[15].
Finalment, sembla que el resultat fou desfavorable per a Roig, car els cònsols
de la mar de Barcelona el condemnaren a pagar 1000 florins a de la Via, el qual
l’1 de setembre de 1435 es reconeixia per pagat de 291 ll. 12 s. que havien
estat dipositades a la Taula de Canvi de la ciutat pel notari Pere Roig, un
dels fidejussors d’Antoni, que havien estat condemnats a pagar dita quantitat[16].
Com hem vist, aparentment,
Joan de la Via estava familiaritzat amb les aigües orientals, on havia conduit
alguna expedició comercial i on havia protagonitzat, com a mínim, un atac a una
embarcació genovesa. Aquell coneixement de l'Orient i del món navilier i de la
navegació el podrien haver fet un bon candidat per a l’ofici consular. El fet
de no pertànyer a cap de les grans famílies mercantils de Barcelona no era cap
inconvenient. El seu és el cas dels nombrosos barcelonins immigrats, de primera
o segona generació, que nodreixen el món mercantil i mariner de la ciutat comtal
durant els segles XIV i XV i sobre els quals recau part del pes de l’activitat
marítima i comercial, especialment de la patronia d’embarcacions, els
desplaçaments i la residència en terres estrangeres. Moltes d’aquestes famílies
prosperen i ascendeixen socialment gràcies, precisament, a aquelles activitats
i a les aliances familiars i econòmiques que estableixen amb grups familiars de
major rang i pes polític i/o econòmic, com ho demostren el cas dels Llobera o
els Junyent. Per a aquelles l’exercici de la funció consular per part d’algun
dels seus membres havia suposat un pas més en aquella cursa per l’ascens social
o havia estat part d’una estratègia de diversificació d’activitats per part de
les diverses branques de la família, en un intent per abastir el major espectre
de camps econòmics, socials i polítics. No sembla pas que l’elecció de Joan de
la Via fos el resultat de cap d'aquelles dues estratègies, si no el resultat de
la recerca d’una persona coneixedora del món comercial i mariner, la regió, amb
escasos lligams polítics que el poguessin fer suspecte, a priori, de
parcialitats en un consolat amb dues dècades de conflictes diversos i disposada
a desplaçar-s’hi sense perspectives ni certes ni immediates de retorn.
 |
| Constantinoble al segle XV |
La seva etapa consular no va
ser ni molt menys fàcil, com ja he tingut ocasió de demostrar anteriorment. Tot deposant el seu
antecessor en el càrrec, el sicilià Pere Rocafort, el 28 de juny de 1445 els
consellers municipals barcelonins el designaren i proveïren cònsol. S'obrí aleshores un llarg
enfrontament entre tots dos. Joan de la Via no arribà a Constantinoble fins el
24 de març de 1447, però les notícies l'havien precedit i ja el 20 de maig de
1446 –amb incertesa– i el 19 de juny del mateix any –confirmades les sospites–
Rocafort va escriure als consellers indignat per una destitució que creia injusta:
ni tan sols l'havien deixat donar la seva versió ni defensar-se davant d'ells,
per tant la seva intenció era recórrer al rei, qui al cap i a la fi l'havia
designat. L'amenaça es complí. El
panorama que trobà el nou cònsol fou molt hostil. L'emperador trigà tres mesos
en acceptar-lo, i només com a cònsol dels barcelonins, segons ell perquè el rei
no havia revocat Rocafort de la representativitat dels altres súbdits. Finalment, Joan hagué de
fugir a Pera, la cort era favorable al seu adversari. Els consellers
reaccionaren apel·lant al rei. El mes de maig de 1448 es dirigiren a
l'emperador, el seu entorn i també als perotes. Rocafort tornà a queixar-se, i anà a veure al rei. Així
el mes de gener de 1449 s'expediren nombrosos documents per la cort
imperial, els turcs, els venecians, els genovesos i els sicilians confirmant-lo
de nou. I a
més sortí reforçat amb el títol de protector dels súbdits d'Alfons. Aquest
viatge el deuria haver aprofitat Joan de la Via per retornar a Constantinoble i
exercir el seu càrrec des d'allà, ja que l'absència de Rocafort durà més d'un
any i mig. Durant aquell temps Joan hagué de fer front a una altra amenaça al seu
càrrec, la designació per part dels genovesos d'un cònsol a Pera que entrava en
competència directa amb ell.
Finalment el protegit del rei tornà i es reiniciaren els problemes.
L'emperador només estava disposat a reconèixer de la Via si aconseguia un
document acreditatiu definitiu del rei, i de moment havia d'acceptar a Pere de
Rocafort. Constantí XI assumia que, tot i el privilegi de Barcelona, havia
d'acatar la voluntat d'Alfons –no podia enemistar-se amb ell, i demostrava així
el veritable interès o necessitat dels bizantins. Novament els consellers
hagueren d'intervenir i s'adoptà una mesura dràstica: una ambaixada al rei per
tractar la qüestió. Aquesta donà els fruits
esperats perquè el rei s'avingué a revocar definitivament a Rocafort i
reconèixer Joan de la Via com únic i legítim cònsol de tots els seus súbdits el
29 de gener de 1451. La qüestió va ser així resolta definitivament. Joan restà
en el càrrec fins a la conquesta turca del 1453. En els dies successius a la presa de Constantinoble,
i per ordre de Mehmet II el cònsol, que hauria estat encarregat de la defensa
de l'àrea del Bucoleon, hauria estat executat juntament a altres catalans -que
no els fills dels cònsols, com ja vam senyalar anteriorment, segons els
testimonis més propers als fets [17].
[1] AHCB, Consell de Cent, Registre de Lletres Closes 12-III-1445 a
29-XI-1445, fol. 82 r (carta adreçada pels Consellers de Barcelona al rei
notificant-li la destitució de Rocafort i la provisió de Joan de la Via).
L’acta de nomenament, en llatí, diu «mercatoris civis Gerunde», AHCB,
Consellers, Miscel·lània, Documentació sobre els Consolats dels catalans a
ultramar: Constantinoble, 1434-1445.
[2] AHCB, Consell de Cent, Cartes comunes originals 3-I-1447 a 7-XII-1447, nº
88.
[3] AHCB, Consell de Cent, Cartes Comunes Originals, nº 235.
[4] ACA, Cancelleria, reg. 2.444, f. 116 v (Eimeric de la Via, jutge
ordinari); 2.447, f. 31 r (Eimeric de la Via, doctor en lleis de Girona). Vegeu
encara sobre aquest Eimeric, ACA, Cancelleria, reg. 2.496, f. 138 r; 2.688, f.
79 v; 2.689, f. 154 r; 2.891, f. 147 v.
[5] Carmen Batlle i Gallart, La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV, Barcelona, 1973,
I, p. 231 n. 109.
Probablement aquest mercader és l’Eimeric de la Via que el 1427 viatjà a Bruges
pels seus afers comercials, portant, a més, 1.000 florins d’Aragó del rei per
comprar 4 draps, 12 bancals de ras i 4 barrets de grana, ACA, Reial Patrimoni,
Mestre Racional nº 699, f. 36 v (2 juliol 1453). El sabem implicat en el comerç
tant amb Flandes com amb el Llevant, ACA, Cancelleria, reg. 2.485, f. 37 r-v;
reg. 2.490, f. 5 v-6 r; reg. 2.495, f. 75 v-76 r, 98r; reg. 2.496, f. 138 r;
reg. 2.576, f. 171 v-173 v. El 27 d’agost de 1454 Eimeric de la Via actuava
d’arbitre, juntament amb Pere Grau, també mercader de Barcelona, en la qüestió
que enfrontava a Joana, vídua de Francesc Formós, amb Pere Metge i Bartomeu Formós,
AHPB, Guillem Jordà major, 134/20, s. f. Aquest Eimeric de la Via va tenir una
germana, Violant, que va casar amb el llicenciat en lleis gironí Joan Rafael
abans del 26 de setembre de 1422, AHPB, Bernat Sans, 87/6, f. 11r.
[6] Josep Clarà i Resplandís, Entorn de la personalitat del poeta Francesc
de la Via, «Arxiu de Testos Catalans Antics», 3 (1984), p. 193-217, però
especialment p. 194-197.
[7] ACA, Cancelleria, reg. 2.375, f. 9 v; 2.378, f. 118 v-119 r; 2.482, f. 25
r; AHPB, Tomàs de Bellmunt, 79/8, f. 91 r; Antoni Brocard, Manual 106/7 nov.
1419-20/4/1420, f. 17 r-v. Sabem que el Francesc de la Via que la documentació
fa ciutadà de Barcelona ja des de finals del segle XIV era fill de Francesc de
la Via, ciutadà de Girona i de Margarida, i que es casà amb Isabel, filla de
Guillem Ferran, mercader de Barcelona, i de Clara, la seva primera muller,
AHPB, Joan Nadal, 54/30, f. 59r-v (1394).
[8] ACA, Reial Patrimoni, Batllia General de Catalunya, 1.084, f. 84v.
[9] Es tracta de la nau o balener d’una coberta i un timó Santa Maria,
AHPB, Bernat Montserrat, 159/2, f. 88r-v, 98r-v; Claude Carrère, Barcelona 1380-1462: un centre econòmic en època de crisi, Barcelona, 1977
, II, p. 353.
[10] AHCB, Consell de Cent, Notularum XIV-3, f. 82 r. La documentació notarial
barcelonina ens proporciona alguns detalls d’aquest episodi. L’atac va tenir
lloc en aigües de Rodes i entre els afectat es va trobar, almenys, un jueu de
Caffa. La tripulació, com s’acostumava a fer en aquests casos, tingué una
participació en les captures fetes. Així, el 14 de febrer de 1435 el mestre
d’aixa i ciutadà de Barcelona Bernat Serra reconeixia haver rebut dels mariners
Gabriel Galcem i Pere Dalmau i dels mestres
d’aixa Joan de Saragossa i Pere Morell, tots conciutadans seus, 7 ducats de la
captura feta a l’esmentat jueu, AHPB, Joan Reniu, 123/16, f. 27v-28r.
Semblantment, el 23 de desembre de 1434, Gacelm, Saragossa i Dalmau ja havien
entregat al mariner Pedro Martín, originari d’«Hornicha», a Biscaia, i ciutadà
de Barcelona, 6 ducats pel mateix concepte, AHPB, Joan Reniu, 123/19, f.
4v-5r (20 de setembre de 1435). Aparentment, l’instigador de l’armament havia
estat el cavaller Riambau de Corbera, fill del cavaller homònim senyor del
castell d'El Far, car l’1 de març de 1436, mitjançant el mercader barceloní
Francesc Salvador, havia entregat als també mercaders barcelonins Jaume de
Casafranca, Miquel de Roda i Joan de Torralba 510 florins d’or d’Aragó, 170 per
cap. D’aquells, 100 es corresponien al que aquells havien invertit en
l’armament de l’embarcació del cavaller, patronejada per Joan de la Via, i 70
del guany obtingut de la presa de la nau genovesa. Dita quantitat fou entregada
en cotó, segons la valoració que n’havia fet el dit Salvador a Mallorca, AHPB,
Pere Roig, 124/12, f. 29r. Efectivament, sabem que el 25 d'agost de 1435, recién conocida la noticia en Barcelona de la derrota de Ponza, Torralba cofià 100 florins d'or a Riambau de Corbera per ser invertits en la nau de de la Via. Torralba recuperaria el capital invertit més el 70% dels beneficis obtinguts amb la venta del primer botí, ANC-1-T-960-721, f.120 r; J. Benavides Helbig, Para una historia de las sociedades mercantiles catalanas. Estudio
completo del Dietari Honzè de la Compañía Torralba (10 de mayo del 1434 –
agosto del 1437), Tesis doctoral dirigida por la Dra. Mª Dolores López Pérez y el Dr. Miguel Ángel de Bunes Ibarra, Barcelona, 2017, p. 166, 522.
També gràcies a la documentació notarial coneixem el nom d’alguns membres
de la tripulació de les embarcacions que patronejà, com Juan de Santander, que
havia estat servicial abans del 12 de novembre de 1434, AHPB, Joan Bages,
119/6, f. 86r. Per un document del 23 de gener de 1434 sabem que unes quatre
mesos abans Joan Riera, habitant a Barcelona, després d’haver-se acordat com a
servicial en la nau de Joan de la Via, s’havia donat a la fuga, AHPB, Joan
Bages, 119/6, f. 88r-v. Un altre Riera, tot i que no sabem si amb cap relació
de parentiu amb l’anterior, havia format ell sí part de la tripulació del
balener. Es tractaria de Bartomeu Riera, fill del difunt Joan Riera del castell
de Sitges, que hi va servir sis mesos i cinc dies com a servicial i que el 13
de maig de 1437 designava com a procurador seu l’oncle patern Nadal Riera,
patró de barca, també sitgetà, per tal que recuperés tot el que se li devia per
aquell servei, AHPB, Bernat Montserrat, 159/6, f. 45v.
[11] El 15 de febrer de 1440 el florentí feia àpoca del seu cobrament a
Barcelona, el 17 de setembre anterior, de mans de Pere Saclosa, que va
dipositar 52 ll. equivalents a 160 escuts a la taula de Jaume Despuig,
cedint-li Neroni tots els seus drets en cas de reclamacions o accions contra el
dit Joan, AHPB, Antoni Brocard, 106/16, f. 32v (15 de febrer de 1440).
[12] AHPB, Antoni Vilanova, 165/91, f. 77v.
[13] El 8 de febrer de 1434, el dit Antoni procedirà a vendre a Joana, vídua de
Berenguer Bonell, forner, tres sexdenes del que posseïa a l’embarcació i que li
havia estat reconegut per de la Via el 14 d’agost, per valor de 534 ll. 7 s. 6
d., incloent-hi la part corresponent de l’eixàrcia, les reparacions i millores
fetes abans de salpar a Alexandria, viatge que es disposava a emprendre
aleshores la dita embarcació, AHPB, Pere Roig, 124/20, f. 1r-v, Bossa 8 febrer
1434. El mateix dia venia mitja sexdena al també mercader barceloní Pere Llorenç
per 89 ll. 1 s. 3 d., reservant-se en tots dos casos certs drets que li havien
estat reconeguts per de la Via, AHPB, Pere Roig, 124/20, f. 2r-v.
[14] AHPB, Pere Roig, 124/20, Bossa 4 novembre 1434.
[15] AHPB, 124/21, f. 77v, Bossa 3 març 1435.
[16] AHPB, 119/6, f. 167r-v. Cal destacar que entre els testimonis de l’acta
notarial on Joan de la Via es reconeix per pagat s’hi compta Lluís Leuger,
«commorans cum dicto Iohanne de la Via».
[17] Daniel Duran i Duelt, Monarquia, consellers i mercaders. Conflictivitat en el consolat català de Constantinoble a la
primera meitat del segle XV, a Maria Teresa FERRER I MALLOL, Damien COULON, L’expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, 1999, p. 27-51; Constantin Marinescu, La
politique orientale d'Alfonse V d'Aragon, roi de Naples (1416-1458), Barcelona
1994, p. 139.
