L'escriptura
del relat històric, és ben sabut, està plena de personatges ficticis i
inventats. Més enllà d’errors desapercebuts de lectura o transcripció de
textos, que n’hi ha, així com de tradicions orals poc precises, a vegades aquelles
invencions són el resultat d’iniciatives intencionades i meditades que responen
a diversos propòsits. Molt a prop nostre un dels exemples més clars i destacats
és el d’Otger Cataló. No és l’únic, n’hi ha d’altres, tot i que potser molt més
modestos. Un dels que sempre m’ha interessat personalment és el de Pere Julià.
En llegir sobre la participació catalana durant la defensa de Constantinoble
del setge turc otomà de 1453 hom trobarà que a la pràctica aquell és
tradicionalment l’únic nom conegut i reconegut. Durant força temps se l'havia
considerat el darrer cònsol dels catalans a la vila imperial encara sota
control bizantí i d'ell se n'han dibuixat imatges heroiques gairebé
martirials com a un dels darrers defensors de la ciutat executat amb els seus
dos fills. Curiosament, però, el seu nom només compareix una vegada en una
obscura font força tardana en relació als esdeveniments esmentats i, de fet,
bona part dels especialistes pensen que l'hauríem de considerar un personatge del tot apòcrif. El cas de Julià, per bé que
marginal, és molt interessant, tant pel que fa a la història dels equívocs
històrics i historiogràfics com al de les intencionalitats rere la creació de
personatges pseudohistòrics, però també posa de manifest les mancances
historiogràfiques que encara patim a casa nostra.
Els relats de diversos
testimonis més o menys contemporanis –directes o no– del setge i posterior
conquesta parlen de la presència a Constantinoble del cònsol dels catalans i
pressuposen la presència d’altres compatriotes seus als quals s’havia assignat
la defensa del tram de la muralla marítima corresponent a la zona del Bukoleon,
però les informacions que ens proporcionen son succintes. Leonardo de Quios, en
la seva famosa carta al papa Nicolau V, escrita a Quios el 16 d’agost de 1453,
indica que el «cònsol dels catalans protegia la torre davant l’hipòdrom en
direcció a orient».[1] L’àrea assignada al
català seria, doncs, la zona que s’estendria a l’est d’una torre situada sobre
la muralla marítima sud, el que es correspondria a la zona del palau de
Bukoleon i al port Sofianos, que estava fortificat. La torre veïna a l’hipòdrom
podria ser la Boukinon o Bykanon, una torre de guarda a l’entrada del port
Sofianos.[2] Leonardo indica que un
cop la ciutat va estar sota control turc, es va fer executar «el cònsol dels
aragonesos amb dos dels seus».[3] Sobre aquesta qüestió,
una altra carta, la d’Angelo Giovanni Lomellino a Antonio Lomellino, escrita a
Pera el 23 de juny de 1453, assenyala que durant els dies anteriors a la
redacció d’aquella s’havia fet decapitar el cònsol dels catalans juntament amb
cinc o sis catalans.[4]
En
cap cas aquells testimonis no proporcionen cap nom. Així
doncs, com és que durant molt de temps aquell cònsol va ser identificat com a
Pere Julià? Això es deu,
bàsicament, a l’acceptació tradicional d’un text com a font creïble i fiable
d’informació. Es tracta del conegut com a Cronicon
Maius atribuït durant força temps a Franza (Φραντζη̂) i, posteriorment, a un autor
que va passar a denominar-se Pseudo-Franza. Fins al segle XX se’l va
considerar una ampliació del Cronicon
Minus o Dietari de Franza, datant aquest últim aproximadament de 1477. Fou en base a aquest text, a través de l'edició de Bonn de 1838, que reputats historiadors consagraren el personatge de Julià en la literatura científica sobre el setge i
la conquesta. Henri Vast, Etienne Antoine Vlasto i Gustave Léon Schlumberger,
autors del que durant dècades van ser les obres de referència sobre la
conquesta de Constantinoble de 1453, n'hi donen cabuda sota el nom Pietro o Pedro Giuliano.[5] Fins a dates més recents el que més
impacte ha tingut, però, és Steven Runciman,
que ha estat i és encara un clàssic indiscutible sobre la qüestió i l’obra del
qual ha tingut el major ressò a casa nostra, sens dubte pel fet de comptar amb traducció
al castellà.[6]
El primer en aixecar la veu contra aquella identificació fou l’historiador romanès
Constantin Marinescu, que gràcies a les serves recerques a l’Arxiu de la Corona
d’Aragó al primer terç del segle XX havia pogut identificar un altre nom com a
darrer detentor de les funcions consulars, Joan de la Via, a qui el rei d’Aragó
mateix s’adreçava per carta en una data tan tardana com el 25 de maig de 1453,
per demanar-li que no cobrés els drets que li pertanyerien sobre el forment que
Dalmau Fonoses, de la tresoreria reial, i Gabriel Fàbregues, de l’escrivania de
ració, portaven en dues naus per socors de Constantinoble, ni de cap mercaderia
que aquells poguessin extraure de la vila.[7] Malauradament, l’escàs
impacte del seu opus magnum, La politique orientale d'Alfonse V d'Aragon,
roi de Naples (1416-1458), que a conseqüència de la Guerra Civil espanyola només
es va poder imprimir parcialment i va quedar sense distribució, va impedir la
difusió apropiada d’aquest fet, tot i aparèixer puntualment recollit per altres
historiadors, com Ferran Soldevila. Amb tot, el descobriment fet
per Marinescu no significà ni molt menys que aquell en negués la historicitat.
Donant credibilitat com a font d’informació vàlida el Cronicon Maius, el romanès va procedir a crear una identitat per al a Julià, que passaria a ser un capità d’armes,
en un intent de fer compatibles els diversos testimonis i relats, incloent-hi
el d’aquell Pseudo-Franza.[8] Després d’ell, altres com
Sebastián Cirac Estopañán van fer el mateix, contribuint definitivament a
consolidar la suposada historicitat del personatge.[9]
Cap referència documental al personatge del capità d’armes Pere Julià
no ha estat mai localitzada en cap altra font d’informació, especialment en els rics
dipòsits d’arxiu, mentre que sí han preservat el record d’altres súbdits del Magnànim
presents durant el setge i la conquesta com el ja esmentat Joan de la Via, o
Antoni Gallart, Martín de Ruesca, Antoni Vaquer, Joan Desplà, Joan Tarverner, Jaume
Sacarrera... De fet, aquell nom no apareix enlloc en relació amb la Romania ni
la Mediterrània oriental, essent tots els Peres Julià conguts fins ara de cronologies molt anteriors o posteriors. Com explicar aquella manca absoluta d'altres referències? Possiblement la explicació més
simple per a alguns seria la pèrdua de registre documental com a resultat dels
atzars de la història, però, ¿no seria possible encara una altra explicació
molt més senzilla, que el Pere Julià capità d’armes no va existir mai? La
crítica filològica i històrica fa dècades que han demostrat que el Cronicon Maius és, de fet, una
reelaboració tardana (ca. 1580) del Dietari
de Franza feta pel bisbe de Monembàssia Makarios Melissurgos-Melissenos,
refugiat a Nàpols el 1571. Aquesta mateixa crítica ha relacionat les amplificacions i excursos, entre d'altres, a un intent de guanyar-se el favor del virrei napolità. Així, el bisbe
hauria introduït interpolacions que tindrien per objectiu ressaltar,
per exemple, una presumpta participació ibèrica que el text original de Franza no apuntava. Aixòs explicaria l’aparició del personatge de Francisco
de Toledo, un noble castellà que suposadament hauria participat en aquell
episodi.[10] El nom de Pere Julià
(Πέτρῳ Γουλιάνῳ), identificat com a cònsol
dels catalans en una de les variants manuscrites del dit text, que amplia, a
més, la informació amb la suposada execució d’aquell juntament amb els seus dos
fills, és un altre exemple d’aquests afegitons que la crítica moderna ha
posat en relació als intents de fer lluir la presència ibèrica en els esdeveniments.
Sembla clar que tant l’esment de Joan de la Via com a cònsol en exercici per aquelles dates, així com la inexistència d’altres informacions al respecte i la natura espúria de molts passatges del Cronicon Maius, no confirmen només la inviabilitat de la identificació de Pere Julià com a cònsol, sinó també amb un suposat capità d’armes. Tot apunta, per tant, a que simplement se l’hagi de considerar un personatge del tot fictici. Malauradament, el fet que els principals estudis de síntesi sobre l’episodi de la conquesta otomana pertanyin a una època on encara es donava per totalment vàlid i cert el text de Melissenos ha propiciat que la historiografia, especialment la ibèrica, desconeixedora dels avenços de la filologia i historiografies bizantines, hagi repetit i encara repeteixi el nom de Pere Julià com a cònsol, els menys, o com a capità d’armes, els més. Sens dubte, el fet que a casa nostra encara regni cert desconeixement pel que fa al desenvolupament de la recerca en historiografia bizantina contribueix a la persistència d’aquest relat, i això malgrat que dues obres majors consagrades als esdeveniments de 1453 ja han aclarit tota aquesta qüestió.[11] És per això també que no ens ha de sorprendre que aquest problema sigui encara més evident en el camp de la divulgació històrica, on recentment Julià encara apareix a diversos textos consagrats a l'episodi del setge i la conquesta otomana de Constantinoble (https://www.sapiens.cat/temes/actualitat/els-defensors-catalans-de-constantinoble_16632_102.html; https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/actualitat/constantinoble-1453-setge-historic-empremta-catalana_318948_102.html; https://www.abc.es/historia/abci-conquista-musulmana-constantinopla-agonizante-resistencia-cristiandad-ignoro-gritos-auxilio-201706060212_noticia.html, entre altres). Caldrà fer més esforços per fer conèixer el treball de Philippides i Hanak i el coordinat per Déroche i Vatin per superar aquell error i deixar la figura de l'inexistent Pere Julià com una anècdota més de les nombroses històries de la història.
[1] A. Pertusi, La
caduta di Costantinopoli. Le testimonianze dei contemporani. Volume 1:
Scrittori greci e latini, Milà 1999, p. 150, 151; V. Déroche, N. Vatin
(ed.), Constantinople 1453. Des Byzantins
aux Ottomans, Toulouse 2016, p. 712 i n. 128.
[2] R. Janin, Constantinople
byzantine Développement urbain et
répertoire topograohique. Édition révisée et augmentée, París 1964,
p. 231-234, 236-237.
[3] A. Pertusi, La
caduta di Costantinopoli, p. 168, 169; V. Déroche, N. Vatin (ed.), Constantinople 1453, p. 727. Cal destacar
aquest denominació de “cònsol dels aragonesos” única i que cal relacionara un
context humanista i a una clara identificació amb els súbdits del rei d’Aragó,
Alfons el Magnànim.
[4] A. Pertusi, La
caduta di Costantinopoli, p. 46, 47; V. Déroche, N. Vatin (ed.), Constantinople 1453, p. 530.
[5] H. Vast, Le siège et la prise de Constantinople par les
Turcs, «Revue Historique», XIII (1880), p. 38; E. Vlasto, Les derniers jours de Constantinople, París
1883, p. 131; G. Schlumberger, Le siege la prise et le sac de Constantinople
par les Turcs en 1453, París 1914, p. 102.
[6] La caída de Constantinopla, Madrid 1973.
[7] ACA, Cancelleria, reg. 2661, f. 6v-7r; F. Cerone, La política orientale di Alfonso di Aragona, «Archivio Storico per le Province Napoletane», XXVII (1902),
p. 624 (sense esment al nom del cònsol); D. Duran i Duelt, Monarquia, consellers i mercaders. Conflictivitat en el consolat català
de Constantinoble a la primera meitat del segle XV, a M. T. Ferrer i Mallol,
D. Coulon, L’expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana,
Barcelona 1999, p. 49.
[8] C. Marinescu, La
politique orientale d'Alfonse V d'Aragon, roi de Naples (1416-1458), Barcelona
1994, p. 253, 254.
[9] S. Cirac, Ἡ
πτῶσις τῆς Κωνσταντινουπόλεως ἐν ἔτει 1453 καὶ οἱ Ἱσπανοί, a Στ.
Κυριακιδου, Α. Ξυγγοπουλου, Π. Ζεπου (ed.),
Πεπραγμένα του Θ’ Διεθνούς Βυζαντινολογικού Συνεδρίου Θεσσαλονίκη, 12-30
απριλίου 1953, II, Atenes 1956, p. 306.
[10] En general, sobre la figura de Melissurgos-Melissenos i la seva obra, amb especial incidència en les qüestions tocants la conquesta de 1453, J. B. Falier-Papadopoulos, Ἰωάννης Ζ´ ὁ Παλαιολόγος καὶ τὸ Χρονικὸν τοῦ Φραντζῆ, «Byzantinische Zeitschrift», 32 (1932), p. 257-262; ídem, Phrantzès est-il réellement l’auteur de grand chronique qui porte son nom?, a B. D. Filov (ed.), Actes du IVe Congrès international des études bizantines, I, Sofia 1935-1936, p. 177-189; idem, Über ‘Maius’ und ‘Minus’ des Georgios Phrantzes und über die Randnoten des angeblichen Pachomios, «Byzantinische Zeitschrift», 38 (1938), p. 323-331; idem, Bemerkungen zu dem cod. Hierosol. 38, «Byzantinische Zeitschrift», 38 (1938), p. 68-70; idem, Ἡ περὶ Ἁλώσεως τῆς Κωνσταντινουπόλεως Ἱστορία Λεονάρδου τοῦ Χίου, «Ἐπετηρὶς Ἑταιρείας Βυζαντινῶν Σπουδῶν», 15 (1939), p. 85-95; F. Dölger, Ein literarischer und diplomatischer Fälscher des 16. Jahrhunderts: Metropolit Makarios von Monembasia, a H. Schreiber (ed.), Otto Glaunig zum 60. Geburtstag, Festagabe aus Wissenschaft und Bibliothek, Leipzig 1936, p. 25-36 [reeditat F. Dölger, Byzantinische Diplomatik; 20 Aufsätze zum Urkundenwesen der Byzantiner, Ettal 1956, p. 371-383]; S. Binon, L’histoire et la légende de deux chrysobulles d’Andronic II en fateur de Monembasie: Macaire ou Phrantzès?, «Echos d’Orient», 37 (1938), p. 274-311; R.-J. Loenertz, La date de la letre θ΄ de Manuel Paléologue et l’inauthenticité du ‘Chronicon Maius’ des Georges Phrantzès, «Echos d’Orient», 39 (1940-1942), p. 91-99; idem, Autour du Chronicon Maius attribué à Georges Phrantzès, a Miscellanea Giovanni Mercati. Volume II, Letteratura medioevale, Ciutat del Vaticà 1946, p. 273-311; Ι. Κ. Χασιοτης, Μακάριος, Θεόδωρος και Νικηφόρος οι Μελισσηνοί (Μελισσουργοί) (16ος - 17ος αι.), Tessalònica 1966; idem, Ένα Ἰδιότυπο Εἰκονογραφημένο Κείμενο τοῦ Ἰωάννου Ἁγιομαύρα (1578), «Hellenika», 19 (1966), p. 108-113; M. Carroll, Notes on the Authorship of the ‘Siege’ Section of the Chronicon Maius of Pseudo-Phrantzes, Book III, «Byzantion», 41 (1971), p. 28-44; 42 (1972), p. 5-22; 43 (1973), p. 30-38; i 44 (1974), 17-22; M. Philippides, The Fall of Constantinople: Bishop Leonard and the Greek Accounts, «Greek, Roman and Byzantine Studies», 22 (1981), p. 287-300; idem, Σύγχρονες Ἔρευνες στὰ Κείμενα τοῦ Σφραντζῆ, «Παρνασσὸς», 25 (1983), p. 94-99; idem, An ‘Unknown’ Source for Book III of the Chronicon Maius by Pseudo-Sphrantzes, «Byzantine Studies/Etudes byzantines», 10 (1984), p. 174-183; idem, The Name Sphrantzes in Ubertino Pusculo, «Ὀνόματα: Revue Onomastique», 13 (1989-1990), p. 208-211; idem, The Fall of Constantinople, 1453: Bishop Leonardo Giustiniani and his Italian Followers, «Viator», 29 (1998), p. 189-227; M. Philippides, W. K. Hanak, The Siege and the Fall, p. 139-191; R. Maisano, Il manoscritto Napoletano II E.25 e la storia della tradizione dello pseudo-Sfranze, «Ἰταλοελληνικά: Rivista di cultura greco-moderna», 2 (1989), p. 103-121; T. Ganchou, Le Mésazon Démétrius Paléologue Cantacuzène a-t-il figuré parmi les défenseurs du siège de Constantinople (29 Mai 1453)?, «Revue des études byzantines», 52 (1994), 245-272; ídem, Sur quelques erreurs relatives aux dernier défenseurs grecs de Constantinople en 1453, «Θησαυρίσματα», 25 (1995), p. 61-82.
[11] M. Philippides, W. K. Hanak, The Siege and the Fall of Constantinople in 1453. Historiography, Topography, and Military Studies, Farnham-Burlington: Ashgate, 2011, p. 157-158; V. Déroche, N. Vatin (ed.), Constantinople 1453, p. 530 n. 56, 1182 n. 37.
