 |
| Sirians segons el Liber peregrinationis de Breydenbach |
L'estiu de l'any 2015 les opinions públiques a nivell mundial s'han vist sotragades per les imatges dels refugiats sirians -però no només- arribats a Europa i les històries dramàtiques associades al seu periple; una odissea que es va iniciar en molts casos per una complexa crisi bèl·lica i política a Síria i als països limítrofs.
Ara fa una mica més de sis-cents anys, el turcman Timur Lang va iniciar una ofensiva militar sobre la Síria mameluca. El 1400 Aleppo i Damasc, la segona ciutat del sultanat, van ser preses a sang i foc. El terrabastall social i econòmic d'aquesta campanya es mesura no només en destrucció, sinó també en desenes de milers de morts, deportats i persones esclavitzades. Una derivació d'aquell drama humà va ser l'arribada a Barcelona d'un grup de cristians orientals procedent de Síria i el Líban actuals -de Latakia, Trípoli, Damasc...- que fugia de la inestabilitat regnant a la regió com a conseqüència del caos sembrat per Tamerlà, un fet que ha passat desapercebut pel que fa a la dimensió i la natura del fenomen.
A la ciutat comtal hi comptarem un centenar llarg de "cristians de la cintura" que és com els defineixen els documents de l'època. La majoria hi arriba, aparentment, de manera individual, però també n'hi ha que semblen fer-ho en petites unitats familiars, és a dir, en parella i a vegades amb algun fill. Les condicions del seu desplaçament se'ns escapen en la majoria del casos. Només podem determinar-les en poques ocasions, quan el trasllat es fa mitjançant un contracte de servitud o esclavatge temporal. Aquesta modalitat contractual implicava un servei temporal per part del cristià de la cintura a canvi de les despeses ocasionades pel seu trasllat fins a Barcelona. Això, a la pràctica, suposava la reducció a un estat d'esclavatge i va ser l'origen d'abusos i conflictes. En alguns casos els cristians de la cintura acabaren apel·lant a la cort reial per tal d'obtenir la llibertat un cop acabat et temps de servei considerat prudencial, normalment de dos a quatre anys, i davant la negativa dels patrons -convertits en amos- a revertir la situació. Amb tot, no sembla pas que tots els nouvinguts ho fessin mitjançant aquesta fórmula d'esclavatge temporal "voluntari", ben al contrari: la majoria sembla haver gaudit sempre de la condició de persona lliure.
La diversa condició jurídica dels cristians de la cintura presents a Barcelona no va ser mai cap impediment perquè es relacionessin en igualtat entre ells. De fet, durant dècades, el patró de socialització del grup va estar determinat per l'origen geogràfic i els lligams culturals compartits, deixant completament de banda qualsevol altra consideració, com la de l'estatut de persona lliure, esclava o lliberta. Així, entre la primera generació de cristians de la cintura present a la ciutat, l'únic factor determinant a l'hora de triar marit o muller no fou cap altre que la pertinença del cònjuge al grup dels cristians de la cintura. Aquest patró d'aliança familiar es mantindrà encara entre la segona generació, molts dels quals són nascuts ja a Barcelona.
A la ciutat comtal hi comptarem un centenar llarg de "cristians de la cintura" que és com els defineixen els documents de l'època. La majoria hi arriba, aparentment, de manera individual, però també n'hi ha que semblen fer-ho en petites unitats familiars, és a dir, en parella i a vegades amb algun fill. Les condicions del seu desplaçament se'ns escapen en la majoria del casos. Només podem determinar-les en poques ocasions, quan el trasllat es fa mitjançant un contracte de servitud o esclavatge temporal. Aquesta modalitat contractual implicava un servei temporal per part del cristià de la cintura a canvi de les despeses ocasionades pel seu trasllat fins a Barcelona. Això, a la pràctica, suposava la reducció a un estat d'esclavatge i va ser l'origen d'abusos i conflictes. En alguns casos els cristians de la cintura acabaren apel·lant a la cort reial per tal d'obtenir la llibertat un cop acabat et temps de servei considerat prudencial, normalment de dos a quatre anys, i davant la negativa dels patrons -convertits en amos- a revertir la situació. Amb tot, no sembla pas que tots els nouvinguts ho fessin mitjançant aquesta fórmula d'esclavatge temporal "voluntari", ben al contrari: la majoria sembla haver gaudit sempre de la condició de persona lliure.
La diversa condició jurídica dels cristians de la cintura presents a Barcelona no va ser mai cap impediment perquè es relacionessin en igualtat entre ells. De fet, durant dècades, el patró de socialització del grup va estar determinat per l'origen geogràfic i els lligams culturals compartits, deixant completament de banda qualsevol altra consideració, com la de l'estatut de persona lliure, esclava o lliberta. Així, entre la primera generació de cristians de la cintura present a la ciutat, l'únic factor determinant a l'hora de triar marit o muller no fou cap altre que la pertinença del cònjuge al grup dels cristians de la cintura. Aquest patró d'aliança familiar es mantindrà encara entre la segona generació, molts dels quals són nascuts ja a Barcelona.
 |
| Arbre genealògic de les famílies de Bernat de Síria i Jordi de Siría. Font: Daniel Duran i Duelt. |
Un dels trets més característics dels cristians de la cintura serà l'estreta relació que mantindran entre ells en els més diversos aspectes, transmetent-nos una imatge de grup molt cohesionat. D'una banda, es concentren físicament en un àrea geogràfica força concreta de la vila: el barri de la Ribera, on es localitza bona part de la població menestral de la ciutat, però, especialment la lligada a les activitats marítimes, des de mercaders fins a mariners, barquers o estibadors. Una dotzena d'ells viu, fins i tot, en el mateix carrer, el del Merdençar. Tots tenen, a més, Santa Maria del Mar com a parròquia, però també estableixen una estreta relació amb el monestir de Sant Agustí perquè, de fet, molts dels seus confessors són frares del dit convent. Malgrat la seva pertinença a una branca del cristianisme diferent de la romana, a Barcelona els cristians de la cintura no semblen poder mantenir les seves particularitats dogmàtiques ni cultuals i, almenys públicament, s'adhereixen al dogma llatí.
Si el barri o quarter de la Ribera està estretament lligat a les activitats relacionades amb el mar, també ho estan les activitats professionals dels cristians de la cintura. La gran majoria d'homes del grup s'ocupen de la càrrega, descàrrega i transport des de i cap a la platja, és a dir, exerceixen de bastaixos o macips de ribera. Els menys, fan de mariners, traginers o porgadors de blats. Són tasques que requereixen de força i poc especialitzades, sent aquestes activitats que concentren un gran nombre d'estrangers i esclaus, als quals es reserven sovint activitats poc especialitzades tècnicament, però que són fonamentals per a l'activitat comercial i marinera. Aquesta presència estrangera i esclava serà a la base de no pocs conflictes laborals amb els professionals locals, fet que requerirà d'una activa intervenció de les autoritats municipals mirant de posar fi als enfrontaments i regular la presència de la mà d'obra forana.
Els cristians de la cintura es veuran immersos en un d'aquells conflictes, tot i que en el seu cas no en sortiran malparats. El 1418 els dits cristians de la cintura van obtenir del rei Alfons el Magnànim el reconeixement i aprovació de la confraria que havien creat sota la invocació de Santa Caterina del Mont Sinaí o dels cristians de la cintura i dels estatuts que havien de regular-la. El fet que la principal ocupació del grup de siris-libanesos fou la de bastaixos va fer que progressivament la confraria adoptés un caràcter d'agrupació professional, molt típic en moltes associacions similars de l'època, a més del caràcter assistencial i pietós. La de Santa Caterina va esdevenir una de les dues agrupacions de caràcter assistencial-professional lligades al món de la càrrega i descàrrega i el transport amb què va comptar la ciutat de Barcelona. L'altra fou l'almoina de Sant Maties i Santa Tecla o dels joves o macips de ribera. La pertinença a una de les dues institucions era requisit necessari per a l'exercici de la professió a la ciutat. El problema fou que ambdues institucions no competien en igualtat de condicions. La de Santa Caterina, que agrupà també a altres estrangers, a més dels cristians de la cintura, exigia tarifes molt menors als seus membres que no pas la de Sant Maties i Santa Tecla. Això va propiciar l'abandó de no pocs membres d'aquesta segona en favor de la primera i una major taxa d'afiliació en la confraria que havien creat els cristians de la cintura, fets que varen provocar les protestes de la almoina a les autoritats locals, les quals feia un temps que legislaven, sense gaire èxit, per mirar de posar límits a les activitats dels esclaus en aquell sector. En aquest punt, la posició dels cristians de la cintura era força delicada. Certament, alguns d'ells havien tingut un passat esclau, però la majoria eren homes lliures. Potser el principal handicap per a ells era la seva proximitat cultural amb els musulmans, car eren majoritàriament àrab parlants i en els seus llocs d'origen fins i tot la seva vestimenta era gairebé idèntica a la de les poblacions musulmanes, excepte per la cintura que se'ls obligava a emprar i de la qual havien pres el seu nom. Això els col·locava directament en el punt de mira de la resta de la població, amb importants prejudicis respecte als musulmans. Les mesures discriminatòries de les autoritats barcelonines havien mirat de limitar la participació d'esclaus musulmans i, progressivament, dels convertits, i d'altres grups d'esclaus cristians orientals, fins i tot en algun moment es va mirar de discriminar a tots els cristians lliures que tinguessin els seus orígens en confessions cristianes de les quals es dubtava de la seva ortodòxia, mesura que semblaria directament dirigida contra els cristians de la cintura, tot i que sense èxit. El conflicte només arribà a la seva fi quan es decretà la fusió de fet d'ambdues institucions en una de sola el 1445, fent obligatòria la pertinença a aquesta institució per a l'exercici de la professió.
Els canvis operats en la confraria de Santa Caterina no van impedir, però, que durant dècades la institució jugués un paper determinant en la vida del grup que l'havia fundat. Durant molt de temps, els càrrecs dirigents de la institució estigueren dominats per cristians de la cintura. La pertinença a la confraria va ser un fet corrent també entre els descendents dels seus fundadors, homes i dones. No pocs d'entre ells es fan enterrar en el carner que la confraria adquireix en el cementiri de Santa Maria del Mar i, entre els que no ho fan, no pocs d'ells adquireixen tombes i carners contigus als de la confraria. Així, sembla que la dita institució hauria estat un element aglutinador del grup durant força temps.
La confraria de Santa Caterina, emperò, sembla haver tingut una altra funció més enllà de la de pal de paller d'una certa identitat comunitària dels cristians de la cintura. Hauria estat un vehicle per canalitzar les aspiracions d'integració en la Barcelona que l'acollia. Així, per exemple, com a confraria d'ofici, participava en les principals manifestacions públiques urbanes, com les desfilades de les processons del Corpus o les entrades reials. Però, l'adopció d'aquest model institucional suposava l'enquadrament en un ordre que comportava l'acceptació d'un control social i institucional, manifestat a través de la presència d'oficials reials en les reunions anuals de la confraria o la seva subordinació a les autoritats diocesanes en matèria espiritual, car elles supervisaven la designació dels religiosos conduïdors de la confraria.
Les aspiracions d'integració van respondre en gran mesura a una realitat molt concreta que van haver d'afrontar els cristians de la cintura, la del no retorn. Efectivament, el seu desplaçament a Barcelona va adquirir un caràcter de viatge definitiu, car no es coneix cap cas de cristià de la cintura que retornés a la seva terra d'origen. Això significa, per tant, que aquells hagueren d'enfrontar-se a la qüestió de l'adaptació i integració a la seva ciutat d'acollida. De fet, l'aparició de la confraria de Santa Caterina hauria de ser llegida en aquell context de no retorn i d'una societat amb prejudicis respecte a un grup suspecte pels seus contactes amb el món musulmà. En aquest sentit, les estratègies matrimonials de caràcter endogàmic, així com les aliances i comportaments socials tendint a prioritzar els llaços amb altres cristians de la cintura que caracteritzen les primeres dècades de presència d'aquells a Barcelona són probablement una primera reacció a un medi desconegut i inicialment hostil i a una situació econòmica desfavorable. Aquesta tendència canviarà especialment a partir de la tercera generació i serà el resultat d'una millora evident de les seves condicions socio-econòmiques, així com d'un eixamplament de les seves fronteres professionals, que desbordaran el tradicional àmbit de les activitats portuàries. Tot això portarà a noves aliances socials, ara obertes a gents sense orígens comuns, ja fossin altres estrangers o oriünds de Barcelona, fet determinat també per la manca d'arribades de nous cristians de la cintura a Barcelona després de l'onada inicial de principis del segle XV. Aquests canvis, que portaran a una perfecta integració en la societat Barcelonina, determinaran que finalment la identitat dels cristians de la cintura i el record dels seus orígens, així com la seva història es diluïssin en l'oblit de les boires del temps.
 |
| Llocs de residència dels cristians de la cintura al segle XV. Font: Daniel Duran i Duelt |
Els cristians de la cintura es veuran immersos en un d'aquells conflictes, tot i que en el seu cas no en sortiran malparats. El 1418 els dits cristians de la cintura van obtenir del rei Alfons el Magnànim el reconeixement i aprovació de la confraria que havien creat sota la invocació de Santa Caterina del Mont Sinaí o dels cristians de la cintura i dels estatuts que havien de regular-la. El fet que la principal ocupació del grup de siris-libanesos fou la de bastaixos va fer que progressivament la confraria adoptés un caràcter d'agrupació professional, molt típic en moltes associacions similars de l'època, a més del caràcter assistencial i pietós. La de Santa Caterina va esdevenir una de les dues agrupacions de caràcter assistencial-professional lligades al món de la càrrega i descàrrega i el transport amb què va comptar la ciutat de Barcelona. L'altra fou l'almoina de Sant Maties i Santa Tecla o dels joves o macips de ribera. La pertinença a una de les dues institucions era requisit necessari per a l'exercici de la professió a la ciutat. El problema fou que ambdues institucions no competien en igualtat de condicions. La de Santa Caterina, que agrupà també a altres estrangers, a més dels cristians de la cintura, exigia tarifes molt menors als seus membres que no pas la de Sant Maties i Santa Tecla. Això va propiciar l'abandó de no pocs membres d'aquesta segona en favor de la primera i una major taxa d'afiliació en la confraria que havien creat els cristians de la cintura, fets que varen provocar les protestes de la almoina a les autoritats locals, les quals feia un temps que legislaven, sense gaire èxit, per mirar de posar límits a les activitats dels esclaus en aquell sector. En aquest punt, la posició dels cristians de la cintura era força delicada. Certament, alguns d'ells havien tingut un passat esclau, però la majoria eren homes lliures. Potser el principal handicap per a ells era la seva proximitat cultural amb els musulmans, car eren majoritàriament àrab parlants i en els seus llocs d'origen fins i tot la seva vestimenta era gairebé idèntica a la de les poblacions musulmanes, excepte per la cintura que se'ls obligava a emprar i de la qual havien pres el seu nom. Això els col·locava directament en el punt de mira de la resta de la població, amb importants prejudicis respecte als musulmans. Les mesures discriminatòries de les autoritats barcelonines havien mirat de limitar la participació d'esclaus musulmans i, progressivament, dels convertits, i d'altres grups d'esclaus cristians orientals, fins i tot en algun moment es va mirar de discriminar a tots els cristians lliures que tinguessin els seus orígens en confessions cristianes de les quals es dubtava de la seva ortodòxia, mesura que semblaria directament dirigida contra els cristians de la cintura, tot i que sense èxit. El conflicte només arribà a la seva fi quan es decretà la fusió de fet d'ambdues institucions en una de sola el 1445, fent obligatòria la pertinença a aquesta institució per a l'exercici de la professió.
Els canvis operats en la confraria de Santa Caterina no van impedir, però, que durant dècades la institució jugués un paper determinant en la vida del grup que l'havia fundat. Durant molt de temps, els càrrecs dirigents de la institució estigueren dominats per cristians de la cintura. La pertinença a la confraria va ser un fet corrent també entre els descendents dels seus fundadors, homes i dones. No pocs d'entre ells es fan enterrar en el carner que la confraria adquireix en el cementiri de Santa Maria del Mar i, entre els que no ho fan, no pocs d'ells adquireixen tombes i carners contigus als de la confraria. Així, sembla que la dita institució hauria estat un element aglutinador del grup durant força temps.
La confraria de Santa Caterina, emperò, sembla haver tingut una altra funció més enllà de la de pal de paller d'una certa identitat comunitària dels cristians de la cintura. Hauria estat un vehicle per canalitzar les aspiracions d'integració en la Barcelona que l'acollia. Així, per exemple, com a confraria d'ofici, participava en les principals manifestacions públiques urbanes, com les desfilades de les processons del Corpus o les entrades reials. Però, l'adopció d'aquest model institucional suposava l'enquadrament en un ordre que comportava l'acceptació d'un control social i institucional, manifestat a través de la presència d'oficials reials en les reunions anuals de la confraria o la seva subordinació a les autoritats diocesanes en matèria espiritual, car elles supervisaven la designació dels religiosos conduïdors de la confraria.
Les aspiracions d'integració van respondre en gran mesura a una realitat molt concreta que van haver d'afrontar els cristians de la cintura, la del no retorn. Efectivament, el seu desplaçament a Barcelona va adquirir un caràcter de viatge definitiu, car no es coneix cap cas de cristià de la cintura que retornés a la seva terra d'origen. Això significa, per tant, que aquells hagueren d'enfrontar-se a la qüestió de l'adaptació i integració a la seva ciutat d'acollida. De fet, l'aparició de la confraria de Santa Caterina hauria de ser llegida en aquell context de no retorn i d'una societat amb prejudicis respecte a un grup suspecte pels seus contactes amb el món musulmà. En aquest sentit, les estratègies matrimonials de caràcter endogàmic, així com les aliances i comportaments socials tendint a prioritzar els llaços amb altres cristians de la cintura que caracteritzen les primeres dècades de presència d'aquells a Barcelona són probablement una primera reacció a un medi desconegut i inicialment hostil i a una situació econòmica desfavorable. Aquesta tendència canviarà especialment a partir de la tercera generació i serà el resultat d'una millora evident de les seves condicions socio-econòmiques, així com d'un eixamplament de les seves fronteres professionals, que desbordaran el tradicional àmbit de les activitats portuàries. Tot això portarà a noves aliances socials, ara obertes a gents sense orígens comuns, ja fossin altres estrangers o oriünds de Barcelona, fet determinat també per la manca d'arribades de nous cristians de la cintura a Barcelona després de l'onada inicial de principis del segle XV. Aquests canvis, que portaran a una perfecta integració en la societat Barcelonina, determinaran que finalment la identitat dels cristians de la cintura i el record dels seus orígens, així com la seva història es diluïssin en l'oblit de les boires del temps.
