Els cristians de la cintura: un grup siri-palestí lligat a les activitats portuàries de Barcelona al segle XV

Sirians segons el Liber peregrinationis de Breydenbach 

L'estiu de l'any 2015 les opinions públiques a nivell mundial s'han vist sotragades per les imatges dels refugiats sirians -però no només- arribats a Europa i les històries dramàtiques associades al seu periple; una odissea que es va iniciar en molts casos per una complexa crisi bèl·lica i política a Síria i als països limítrofs.

Ara fa una mica més de sis-cents anys, el turcman Timur Lang va iniciar una ofensiva militar sobre la Síria mameluca. El 1400 Aleppo i Damasc, la segona ciutat del sultanat, van ser preses a sang i foc. El terrabastall social i econòmic d'aquesta campanya es mesura no només en destrucció, sinó també en desenes de milers de morts, deportats i persones esclavitzades. Una derivació d'aquell drama humà va ser l'arribada a Barcelona d'un grup de cristians orientals procedent de Síria i el Líban actuals -de Latakia, Trípoli, Damasc...- que fugia de la inestabilitat regnant a la regió com a conseqüència del caos sembrat per Tamerlà, un fet que ha passat desapercebut pel que fa a la dimensió i la natura del fenomen.
A la ciutat comtal hi comptarem un centenar llarg de "cristians de la cintura" que és com els defineixen els documents de l'època. La majoria hi arriba, aparentment, de manera individual, però també n'hi ha que semblen fer-ho en petites unitats familiars, és a dir, en parella i a vegades amb algun fill. Les condicions del seu desplaçament se'ns escapen en la majoria del casos. Només podem determinar-les en poques ocasions, quan el trasllat es fa mitjançant un contracte de servitud o esclavatge temporal. Aquesta modalitat contractual implicava un servei temporal per part del cristià de la cintura a canvi de les despeses ocasionades pel seu trasllat fins a Barcelona. Això, a la pràctica, suposava la reducció a un estat d'esclavatge i va ser l'origen d'abusos i conflictes. En alguns casos els cristians de la cintura acabaren apel·lant a la cort reial per tal d'obtenir la llibertat un cop acabat et temps de servei considerat prudencial, normalment de dos a quatre anys, i davant la negativa dels patrons -convertits en amos- a revertir la situació. Amb tot, no sembla pas que tots els nouvinguts ho fessin mitjançant aquesta fórmula d'esclavatge temporal "voluntari", ben al contrari: la majoria sembla haver gaudit sempre de la condició de persona lliure.
La diversa condició jurídica dels cristians de la cintura presents a Barcelona no va ser mai cap impediment perquè es relacionessin en igualtat entre ells. De fet, durant dècades, el patró de socialització del grup va estar determinat per l'origen geogràfic i els lligams culturals compartits, deixant completament de banda qualsevol altra consideració, com la de l'estatut de persona lliure, esclava o lliberta. Així, entre la primera generació de cristians de la cintura present a la ciutat, l'únic factor determinant a l'hora de triar marit o muller no fou cap altre que la pertinença del cònjuge al grup dels cristians de la cintura. Aquest patró d'aliança familiar es mantindrà encara entre la segona generació, molts dels quals són nascuts ja a Barcelona.

Arbre genealògic de les famílies de Bernat de Síria i Jordi de Siría. Font: Daniel Duran i Duelt. 

Un dels trets més característics dels cristians de la cintura serà l'estreta relació que mantindran entre ells en els més diversos aspectes, transmetent-nos una imatge de grup molt cohesionat. D'una banda, es concentren físicament en un àrea geogràfica força concreta de la vila: el barri de la Ribera, on es localitza bona part de la població menestral de la ciutat, però, especialment la lligada a les activitats marítimes, des de mercaders fins a mariners, barquers o estibadors. Una dotzena d'ells viu, fins i tot, en el mateix carrer, el del Merdençar. Tots tenen, a més, Santa Maria del Mar com a parròquia, però també estableixen una estreta relació amb el monestir de Sant Agustí perquè, de fet, molts dels seus confessors són frares del dit convent. Malgrat la seva pertinença a una branca del cristianisme diferent de la romana, a Barcelona els cristians de la cintura no semblen poder mantenir les seves particularitats dogmàtiques ni cultuals i, almenys públicament, s'adhereixen al dogma llatí.

Llocs de residència dels cristians de la cintura al segle XV. Font: Daniel Duran i Duelt

Si el barri o quarter de la Ribera està estretament lligat a les activitats relacionades amb el mar, també ho estan les activitats professionals dels cristians de la cintura. La gran majoria d'homes del grup s'ocupen de la càrrega, descàrrega i transport des de i cap a la platja, és a dir, exerceixen de bastaixos o macips de ribera. Els menys, fan de mariners, traginers o porgadors de blats. Són tasques que requereixen de força i poc especialitzades, sent aquestes activitats que concentren un gran nombre d'estrangers i esclaus, als quals es reserven sovint activitats poc especialitzades tècnicament, però que són fonamentals per a l'activitat comercial i marinera. Aquesta presència estrangera i esclava serà a la base de no pocs conflictes laborals amb els professionals locals, fet que requerirà d'una activa intervenció de les autoritats municipals mirant de posar fi als enfrontaments i regular la presència de la mà d'obra forana.
Els cristians de la cintura es veuran immersos en un d'aquells conflictes, tot i que en el seu cas no en sortiran malparats. El 1418 els dits cristians de la cintura van obtenir del rei Alfons el Magnànim el reconeixement i aprovació de la confraria que havien creat sota la invocació de Santa Caterina del Mont Sinaí o dels cristians de la cintura i dels estatuts que havien de regular-la. El fet que la principal ocupació del grup de siris-libanesos fou la de bastaixos va fer que progressivament la confraria adoptés un caràcter d'agrupació professional, molt típic en moltes associacions similars de l'època, a més del caràcter assistencial i pietós. La de Santa Caterina va esdevenir una de les dues agrupacions de caràcter assistencial-professional lligades al món de la càrrega i descàrrega i el transport amb què va comptar la ciutat de Barcelona. L'altra fou l'almoina de Sant Maties i Santa Tecla o dels joves o macips de ribera. La pertinença a una de les dues institucions era requisit necessari per a l'exercici de la professió a la ciutat. El problema fou que ambdues institucions no competien en igualtat de condicions. La de Santa Caterina, que agrupà també a altres estrangers, a més dels cristians de la cintura, exigia tarifes molt menors als seus membres que no pas la de Sant Maties i Santa Tecla. Això va propiciar l'abandó de no pocs membres d'aquesta segona en favor de la primera i una major taxa d'afiliació en la confraria que havien creat els cristians de la cintura, fets que varen provocar les protestes de la almoina a les autoritats locals, les quals feia un temps que legislaven, sense gaire èxit, per mirar de posar límits a les activitats dels esclaus en aquell sector. En aquest punt, la posició dels cristians de la cintura era força delicada. Certament, alguns d'ells havien tingut un passat esclau, però la majoria eren homes lliures. Potser el principal handicap per a ells era la seva proximitat cultural amb els musulmans, car eren majoritàriament àrab parlants i en els seus llocs d'origen fins i tot la seva vestimenta era gairebé idèntica a la de les poblacions musulmanes, excepte per la cintura que se'ls obligava a emprar i de la qual havien pres el seu nom. Això els col·locava directament en el punt de mira de la resta de la població, amb importants prejudicis respecte als musulmans. Les mesures discriminatòries de les autoritats barcelonines havien mirat de limitar la participació d'esclaus musulmans i, progressivament, dels convertits, i d'altres grups d'esclaus cristians orientals, fins i tot en algun moment es va mirar de discriminar a tots els cristians lliures que tinguessin els seus orígens en confessions cristianes de les quals es dubtava de la seva ortodòxia, mesura que semblaria directament dirigida contra els cristians de la cintura, tot i que sense èxit. El conflicte només arribà a la seva fi quan es decretà la fusió de fet d'ambdues institucions en una de sola el 1445, fent obligatòria la pertinença a aquesta institució per a l'exercici de la professió.
Els canvis operats en la confraria de Santa Caterina no van impedir, però, que durant dècades la institució jugués un paper determinant en la vida del grup que l'havia fundat. Durant molt de temps, els càrrecs dirigents de la institució estigueren dominats per cristians de la cintura. La pertinença a la confraria va ser un fet corrent també entre els descendents dels seus fundadors, homes i dones. No pocs d'entre ells es fan enterrar en el carner que la confraria adquireix en el cementiri de Santa Maria del Mar i, entre els que no ho fan, no pocs d'ells adquireixen tombes i carners contigus als de la confraria. Així, sembla que la dita institució hauria estat un element aglutinador del grup durant força temps.
La confraria de Santa Caterina, emperò, sembla haver tingut una altra funció més enllà de la de pal de paller d'una certa identitat comunitària dels cristians de la cintura. Hauria estat un vehicle per canalitzar les aspiracions d'integració en la Barcelona que l'acollia. Així, per exemple, com a confraria d'ofici, participava en les principals manifestacions públiques urbanes, com les desfilades de les processons del Corpus o les entrades reials. Però, l'adopció d'aquest model institucional suposava l'enquadrament en un ordre que comportava l'acceptació d'un control social i institucional, manifestat a través de la presència d'oficials reials en les reunions anuals de la confraria o la seva subordinació a les autoritats diocesanes en matèria espiritual, car elles supervisaven la designació dels religiosos conduïdors de la confraria.
Les aspiracions d'integració van respondre en gran mesura a una realitat molt concreta que van haver d'afrontar els cristians de la cintura, la del no retorn. Efectivament, el seu desplaçament a Barcelona va adquirir un caràcter de viatge definitiu, car no es coneix cap cas de cristià de la cintura que retornés a la seva terra d'origen. Això significa, per tant, que aquells hagueren d'enfrontar-se a la qüestió de l'adaptació i integració a la seva ciutat d'acollida. De fet, l'aparició de la confraria de Santa Caterina hauria de ser llegida en aquell context de no retorn i d'una societat amb prejudicis respecte a un grup suspecte pels seus contactes amb el món musulmà. En aquest sentit, les estratègies matrimonials de caràcter endogàmic, així com les aliances i comportaments socials tendint a prioritzar els llaços amb altres cristians de la cintura que caracteritzen les primeres dècades de presència d'aquells a Barcelona són probablement una primera reacció a un medi desconegut i inicialment hostil i a una situació econòmica desfavorable. Aquesta tendència canviarà especialment a partir de la tercera generació i serà el resultat d'una millora evident de les seves condicions socio-econòmiques, així com d'un eixamplament de les seves fronteres professionals, que desbordaran el tradicional àmbit de les activitats portuàries. Tot això portarà a noves aliances socials, ara obertes a gents sense orígens comuns, ja fossin altres estrangers o oriünds de Barcelona, fet determinat també per la manca d'arribades de nous cristians de la cintura a Barcelona després de l'onada inicial de principis del segle XV. Aquests canvis, que portaran a una perfecta integració en la societat Barcelonina, determinaran que finalment la identitat dels cristians de la cintura i el record dels seus orígens, així com la seva història es diluïssin en l'oblit de les boires del temps. 

Emperadriu a la fuga: el mallorquí Bernat Fuster i la marxa de l'emperadriu Sofia de Monferrato de Constantinoble (1426)

És sabut que per als historiadors cròniques i annals representen un instrument de treball preciós. En certs àmbits, a més, adquireixen un paper protagonista, doncs els atzars de la història han propiciat que la conservació d’altres registres documentals escrits hagi estat nul·la o escassa. És el cas de la bizantinística. El volum de documents i d’arxius generats per institucions de l'Imperi bizantí o de l'entorn cultural grecortodox conservats avui en dia és exigu, i les diverses cròniques i textos afins tenen un gran relleu en la investigació. Tanmateix, aquests escrits presenten problemes evidents a l'hora del seu ús crític com a font d'informació, fruit de factors com la finalitat i instrumentalització política del text, la forta empremta subjectiva de l’autor, les seves fonts d’informació, etc. Aquestes anomalies han estat detectades, sovint, quan s’ha tingut la possibilitat de creuar les informacions proporcionades per una crònica amb les informacions procedents d’altres registres documentals escrits o arqueològics. És aquest el cas que comentem aquí, fruit de les recerques menades en arxius mallorquins i que ens han permès descobrir un document notarial que pot permetre fer certes puntualitzacions o correccions a tres textos bizantins –les memòries o dietari de Georgios Sfranze i les cròniques o històries de Ducas i Laònic Calcòndila– i un de genovès en un punt que, per marginal, no deixa de tenir el seu interès per a la història paleòloga dels últims decennis de l’imperi, el del relat de la fugida de Constantinoble de l’emperadriu Sofia, muller de Joan VIII Paleòleg, cap a la seva terra natal. Aquest text ens ajuda a descobrir, a més, nous episodis de la participació catalano-aragonesa en la historia bizantina, de la qual encara en sabem relativament poc. El dit document i l'episodi de la fugida de l'emperadriu han estat analitzats en un article de propera aparició en homenatge a la professora Maria Teresa Ferrer i Mallol, de propera publicació per part del CSIC.

Dels tres relats bizantins, el més proper als fets, el de Georgios Sfranze, més que probable testimoni ocular dels esdeveniments, es limita a senyalar lacònicament que el mes d’agost de 1426 l’emperadriu Sofia marxà cap a casa seva. El relat aparentment més allunyat en el temps, el de Calcòndila, també és molt succint i es limita a indicar que Sofia va pujar a bord d’un vaixell i se’n va tornar amb els seus a Itàlia. És el relat de Ducas, tot i que errat des del punt de vista cronològic, car situa els esdeveniments en vida de Manuel II –mort el 25 de juliol de 1425–, el més prolix en detalls. D’acord amb aquest autor, havent decidit fugir, Sofia es posà en contacte amb els genovesos de Pera i els va fer partícips de les seves intencions. Un dia abandonà la capital imperial per visitar un jardí d’esbarjo, acompanyada per les seves dames de companyia, d’origen italià com ella –car parlaven la seva llengua–, i d’alguns joves vinguts amb ella de la casa paterna. Vers el capvespre, els homes més importants de Pera, que havien preparat una birrem, s’embarcaren i s’acostaren al lloc on es trobava l’emperadriu. Sofia fou rebuda a bord i tots plegats creuaren a la riba oposada on els habitants s’apressaren a rebre-la i retre-li mostres d’homenatge i obediència. Caiguda la nit, a Constantinoble encara no s’havia tingut notícia del succeït, però el desconcert regnà entre els oficials del palau quan se n’adonaren. Contrariats per l’actuació dels genovesos, es prepararen per atacar i destruir els suburbis sota el seu control, però l’emperador, satisfet pel que havia passat, ho impedí. Una gran embarcació mercantil genovesa preparada per salpar cap a Itàlia rebé Sofia a bord i la transportà a Occident, enduent-se tan sols amb ella la seva corona. Pel que fa a les fonts documentals occidentals, aquest episodi passa llargament desapercebut i només els Annales Genuenses de Giorgio i Giovanni Stella recullen l’arribada a Gènova de Sofia, a bord de la nau de Francesco Spinola di Gaspare, el mes de novembre de 1426 i la seva recepció a la ciutat, abans de marxar cap a la seva terra natal.

Un document notarial mallorquí aparentment desconegut fins ara podria esdevenir un cinqué relat de la marxa de Sofia de Monferrato, aportant dades inèdites al respecte, les de la participació del patró de nau mallorquí Bernat Fuster i la seva embarcació en el transport de l’emperadriu de Pera a l’illa de Quios. El document en qüestió és una sentència arbitral del 6 d’agost de 1427, fruit de l’apel·lació a una altra sentència arbitral anterior publicada el 17 de juliol pels mateixos àrbitres, Martí Fortesa i Llorenç Pedrissa, i concernent als desacords que enfrontaven Felip Pont i Pere Desbrull, mercaders de Mallorca, amb l’esmentat Fuster a propòsit del suposat incompliment del contracte de nòlit de l’embarcació d’aquell fet per a una expedició a la Romania. En aquest document, on es fa un repàs punt per punt de la primera sentència i s’aporten nous arguments per fonamentar la sentència d’apel·lació, s’escolen les notícies de la participació de Fuster en l’episodi de la marxa de l’emperadriu, bé que aquestes informacions només hi apareixen d’esquitllentes i com a referències vagues que constitueixen un relat no del tot clar. El document en qüestió no facilita ni el nom de l’emperadriu ni proporciona cap referència cronològica específica sobre els fets que s’hi relaten. Però, la confrontació amb altres informacions contingudes en el document mateix i en altres fonts fa versemblant la identificació d’aquell episodi amb el ben conegut de Sofia de Monferrato.

L’expedició que va dur a aigües de la Mediterrània oriental Bernat Fuster, la nau que patronejava i diversos mercaders de Mallorca va ser força accidentada, en part pels imprevistos i en part pel contrast d’opinions entre el patró i els mercaders al voltant de com afrontar els contratemps sorgits i el compliment dels acords contractuals establerts a Mallorca. En algun moment durant el viatge l’embarcació va naufragar, fugint-ne un seguit d’esclaus propietat dels mercaders i extraviant-se altres mercaderies, sense que s’arribés a perdre, però, la nau. Tot sembla indicar que el percaç tingué lloc al Mar Negre, car durant el sojorn a Pera, el patró hagué de desplaçar-se fins a Crimea, per recobrar els esclaus i el que havia estat recuperat per la població local. Sembla, però, que el que indignà els mercaders no fou aquest contratemps, si no l’incompliment dels termes del contracte de nòlit en diversos punts, des dels dies d’espera a Pera, fins a l’armament de l’embarcació, fruit de l’actitud general del patró, mirant exclusivament pels seus interessos particulars –aquest és el principal argument dels seus acusadors. Precisament, un dels motius d’enfrontament entre les parts havia estat el contrast d’opinions a propòsit de la necessitat de comptar o no amb una gúmena i una barca per al correcte desenvolupament de l’expedició. És a través del conjunt d’arguments presentats per uns i altres per defensar les seves posicions que emergeix de forma més o menys sobtada la informació del viatge d’una emperadriu que va ser transportada fins a Quios a bord de l’embarcació mallorquina:

E, primerament, (...) lo dit patró diu que (...) car certa cosa és, e notòria, que·l dit patró protestasta (sic) als dits mercaders, e no pas los mercaders al dit patró, de tots dans per tal com no·l spachaven e adob de barcha ne de fogó no·y contrastava, per tal com, segons dit a, la jornada que·l dit patró féu recollir la dita emperadriu, la dita nau era en cunc per navegar, car més pesava la dita emperadriu e valia que no feya la nau ab tot quant posquesen caregar, e per adob de fogó no calia al dit patró la guiar ni per aquel adob protestar, car a la vela se podia adobar lo dit fogó, re menys. E contrastava lo fet de la dita gúmena per tal com la dita nau partí del port de Mallorca asats bé e massa exarciada e menys de la dita gúmena navegà fins Constantinoble e sens aquella lo dit patró possà la dita enperadriu al Xiu, mes los dits mercaders, vehents que per nengun car se podien spaxar en lo dit protest, respogueren que la dita nau havia mester una gúmena, e lavors fon declarat que·l dit patró la fes fer e que lo temps dins lo qual se jutcaria fer correguens alls dits mercaders e aquells se impotàs e no al dit patró, per tal com vehien que no era nessecari la dita gúmena e no·s feya si no per tall com los dits mercaders no eren spajats (...).

Tres serien les candidates a poder reclamar el títol d’emperadrius en aquelles dates i, per tant, correspondre’s a la del nostre document. Helena Dragas, vídua de Manuel II, morta el 1450; Irene-Eugènia Gattilusio, vídua de Joan VII Paleòleg, morta el 1440; i Sofia de Monferrato. Descartada la primera, per poc probable, ja que no se li coneixen interessos relacionats amb Quios, cal determinar a quina de les altres dues dones es refereix la sentència. El document mallorquí obre indirectament la possibilitat a considerar el cas d’Irene-Eugènia, ja que s’esmenta en més d’una ocasió el desplaçament fet per Fuster fins a l’encontre del senyor de Matallí, és a dir, del senyor de Lesbos, Jacopo Gattilusio i germà de l’esmentada «emperadriu». Podria haver estat el Gattilusio qui hagués contractat Fuster per dur la seva germana a Quios, potser en motiu d’una visita familiar. Quins són els pro i els contra d’aquesta opció? Ducas indica que Sofia va marxar només amb la seva corona, mentre que la sentència parla del l’important valor econòmic del nòlit de l’emperadriu. La contradicció entre ambdós testimonis podria fer pensar més aviat en la identificació gattilusia. Novament, Ducas també parla d’una gran nau comercial genovesa com l’embarcació a bord de la qual puja Sofia de Monferrato a Pera, un altre element que a priori podria fer descartar la identificació amb la muller de Joan VIII. El document mallorquí, però, no posa mai en relació directa el viatge a l’encontre del Gattilusio amb el de l’emperdriu. A més, per què viatjaria la dita Irene-Eugènia a Quios per anar a l’encontre de la seva parentela, quan seria fàcil trobar a Pera o Constantinoble una embarcació per dirigir-se directament a Lesbos? En tot cas, encara que hagués estat Fuster la persona contractada, per què dirigir-se a Quios? I, el més estrany, no seria molta coincidència que el mateix any i per les mateixes dates dues «emperadrius» abandonessin el Bòsfor?

Sense tancar del tot la porta a la identificació amb Irene-Eugènia Gattilusio, penso que, precisament, la cronologia dels fets, tot i no aparèixer explícitament referida en el document mallorquí, però podent ser establerta per altres vies, ens condueix més aviat a la identificació de l’emperadriu anònima amb Sofia de Monferrato. Diversos contractes de comanda i assegurança passats a Mallorca el mes de juny de 1426 ens parlen del viatge comercial que aquell estiu havien de fer Fuster i la seva nau a Romania, expedició de la qual havia de formar part Pere Desbrull. Encara, un altre document ens indica que Fuster era present a Pera el 24 de setembre de 1426. La coincidència d’aquestes dates amb les proporcionades per Sfranze per al viatge de Sofia fan pensar més aviat en la lògica d’aquella identificació. L’aparent contradicció amb Ducas no restaria valor al text mallorquí. El bizantí, bé que molt fiable en nombroses de les seves anàlisis i ben assabentat dels fets i dels esdeveniments que relata, comet sovint errors d’ordre cronològic i d’altra mena, probablement fruit de les fonts d’informació que empra, i res no impedeix pensar que aquí ens trobéssim amb un d’aquests errors. Stella, per la seva banda, no diu pas que Sofia de Monferrato arribés a Gènova directament des de Constantinoble, si no que, havent marxat d’allà, desembarcà de la nau de Francesco Spinola, sense excloure la possibilitat que el genovès l’hagués recollit a Quios.

Les circumstàncies polítiques justificarien la intervenció de Fuster en l’episodi i el que semblaria haver estat el desenvolupament dels fets. De la sentència arbitral es dedueix que Fuster va conduir l’emperadriu de Pera a Quios i podem pensar que seria allà on, posteriorment, Sofia s’embarcaria a bord de la nau de Francesco Spinola Gaspare per dirigir-se a Gènova. L’embarcament directe en una nau genovesa a Pera, com afirma Ducas, podria haver representat enorme perill. Una cosa era facilitar el pas de l’emperadriu de Constantinoble a Pera, primera etapa del viatge traçat per Ducas, i una altra ben diferent era aparèixer obertament davant l’opinió pública com els organitzadors de la marxa a Itàlia de Sofia, cosa que podria haver provocat un incident diplomàtic de primer ordre. Difícilment les autoritats perotes s’haurien arriscat així, reconeixent com reconeixien, encara que només fos nominalment, la seva sujecció a la jurisdicció imperial.

Estiguessin completament desinformades les autoritats bizantines de les intencions de l’emperadriu, com suggereix Ducas, o sabedor l’emperador dels seus plans i potser promotor o animador dels mateixos, com semblen pensar certs historiadors, el cert és que la marxa de l’emperadriu era un afer molt delicat que podia amenaçar la ciutat de Pera i les relacions bizantino-genoveses, especialment per l’animadversió latent en bona part de la població envers els llatins i el risc que la majoria no acceptés fàcilment la marxa de l’emperadriu i hi cregués implicats els perotes, com apunta Ducas mateix. L’organització per part de les autoritats de Pera del pas de l’emperadriu a la seva vila, amb pompa i circumstància, hauria trobat fàcil justificació en una visita imperial de caire lúdic o protocol·lari. És més que probable que els genovesos de Pera haguessin organitzat també la partença cap a Itàlia, però, en aquest punt era necessari ser molt cautelós i no aparèixer directament implicats en l’afer i aquí la intervenció del mallorquí hagués estat plenament justificada, permetent-los presentar l’afer com un acord privat entre l’emperadriu i el seu seguici i el dit Fuster, sense que es pogués acusar de res als perotes, més encara quan la persona escollida era un teòric enemic dels genovesos, un súbdit del rei d’Aragó.